Sgf87’s Weblog

Fa uns dies vaig fer una entrada que parlava sobre què eren els wikis, tipus de wikis, … Doncs ara seguint la programació de l’assignatura tenim un wiki. Els estudiants d’aquesta assignatura ens hem dividit en grups i se’ns ha assignat un tema sobre el qual hem de parlar en el nostre wiki. Al meu grup ens ha tocat parlar sobre “EXPERIMENTS CIENTÍFICS CURIOSOS” i ja ens hem posat en marxa!

La direcció del wiki és :

www.wikitc.wikispaces.com

Espero que hi entreu i us agradi! Poc a poc tenim intenció d’anar-li donant forma i penjar-hi coses interessants!

El fet de plantejar-se parlar amb públic pot produir pànic. Tot i que fer desaparèixer els nervis per complet és molt difícil, si es segueixen les recomanacions i consells de com fer una bona presentació oral, pot ser molt més fàcil.

Primer de tot i com a principal: cal anar ben preparat. Anant ben preparat a una presentació les probabilitats de triomfar augmenten exponencialment. Quan hom porta un tema preparat els seus nervis poden disminuir considerablement i alhora el públic que assisteix a l’exposició segur que ho agraeix.

Portar un guió és també molt important, ja que seguint amb la línia dels nervis, et poden causar una mala passada i quedar-te en blanc, de forma que per ensortir-te’n un guió pot ser la solució més pràctica. Aquest guió, però, ha de ser el màxim esquemàtic possible per evitar caure en la tentació de llegir el què hi tenim escrit i monopolitzar l’exposició en la lectura del guió. Aquest fet no és agradable, ja que es perd la comunicació visual entre el que fa l’exposició i els assistents. Això és molt important, ja que aquest tipus de comunicació (visual) fa que el públic estigui més atent i es crea un vincle, una relació més propera entre la persona que fa l’exposició  i el assistents. Cal anar en compte, també, de no abusar a l’hora de centrar la mirada en algun dels assistents en concret, ja que es pot arribar a fer sentir malament a aquella persona a la qual es mira insistentment, creant-li una situació d’intimidació.

La posició del cos és també molt important. Es recomana no tenir res a les mans i tenir-les sempre de cara als assistents i no al revés, ja que així es crea una situació de confiança ( al revés es considera que es crea una situació de desconfiança).

És recomanable l’ús de diapositives, transparències, vídeos, àudios, pòsters, i tots els tipus de materials complementaris que puguin donar un toc més dinàmic i entretingut, al mateix temps que entenedor a l’exposició. Aquests materials han de ser també molt esquemàtics, sobretot en el cas de diapositives on és important no escriure en aquestes tot el text que hom té pensat exposar, ja que llavors l’exposició es convertiria en una lectura de les diapositives que pot arribar a ser molt pesada pels assistents. També cal tenir molt en compte a l’hora d’escollir el material la mida de la lletra i dels diferents dibuixos que hi poden ser presents, per aconseguir que tothom pugui ser capaç de seguir l’explicació.

Com als articles científics, la introducció i les conclusions o finalització de l’exposició són les parts més importants i que més recordaran els assistents i per tant, és molt interessant incloure en aquestes parts les informacions més rellevants que puguin atreure i agradar a la gent a la qual val dirigida l’exposició.

Aquests són alguns dels consells bàsics per a tenir un gran èxit en una presentació oral o si més no per ensortir-se’n mínimament. Sobretot CAL ANAR BEN PREPARATS.

 Louis Joseph Proust va néixer a Angers (França) l’any 1754.  És reconegut principalment per enunciar la “llei de Proust o Llei de les proporcions constants o definides”. No obstant, al llarg de la seva vida va publicar diferents treballs sobre l’orina, l’àcid fosfòric i el sulfat d’alumini i ferro (anomenat alum). També va estudiar, però sense gaire èxit, diversos substituents de l’hidrogen per elevar els globus aeroestàtics. Va ser nomenat profesor de l’Acadèmia d’Artilleria a Espanya i va dirigir el laboratori del rei  Carles IV, on va posar els fonaments de l’anàlisi químic. Va morir a la seva ciutat natal el 1828. 

Amb aquest personatge vull començar “ la secció del meu blog” on miraré d’anar publicant algunes de les “miniresums de les biogràfies” d’alguns dels personatges curiosos i importants en la història de la ciencia

Segons un article publicat a Chemical & Engineering News alguns professors han introduït ja a les seves classes els nous softwares : Podcasts, Vodcasts, Wikis, Blogs i RSS entre d’altres. En la següent entrada hi he resumit i comentat alguns dels aspectes que he considerat més interessants de l’article: Els professors estan buscant constantment nous mètodes  per les seves constants exposicions, presentacions als estudiants, els quals també busquen mètodes per optimitzar el seu temps.   

Amb aquesta finalitat, professors d’arreu del món van reunir-se el mes passat a Chicago en el congrés de l’ACS nacional amb l’objectiu de comentar i exposar algunes de les noves tecnologies aplicades a la docència. Els participants van exposar les seves satisfactòries experiències respecte els resultats obtinguts en aplicar aquests nous instruments en seus cursos de química i investigació.

Algun d’ells han arribat a canviar totalment els seus sistemes de classe i les explicacions les fan a través de vídeos. Aquí, però, sorgeix un conflicte, que va portar polèmica a l’esmentada reunió de l’ACS: Caldrà llavors que els alumnes vagin a classe? La resposta d’alguns professors va ser combinar els vodcasts, és a dir, els videos, amb “exàmens” (exercicis) sorpresa amb un petit pes sobre la nota final per obligar als estudiants a assistir a classe. 

Ha de quedar clar, però, que no tots els estudiants s’adaptaran per igual en aquest projecte, ja que estudis actuals sobre aquest tema demostren que un 20% dels estudiants evita les noves tecnològies aplicades a la química i que necessitarien entrenar-se per a poder dominar-los minímament.  

Les eines que més destacades en el congrés varen ser els Wikis i els blogs, que es diferencien pel fet que els wikis es consideren webs de col·laboració amb entrades independents del temps i editats per un conjunt de persones, mentre que els blogs es solen caracteritzar per una seqüència cronològica d’entrades (informació) que sol ser editada per una persona en concret.  També es va parlar font  RRS, que és un sistema que permet buscar informació científica en el món a través de les revistes , articles, publicacions, … és a dir, un sistema de distribució de continguts..Actualment hi ha moltes universitats estan subscrites aquestes xarxes, (la Universitat de Girona n’és un exemple) amb intenció de la que els alumnes tinguin la màxima informació científica a la seva disposició en el moment desitjat.

Seguirà evolucionant l’aplicació de les noves tecnològies a la docència? Deixaran els alumnes d’assistir a classe? Aquest tema pot dur a molts de debats entre professors més conservadors que encara ensenyen a base d’apunts a la pissarra  i els professors interessats en “ciberactivar” les seves classes. Realment s’apren més copiant els apunts de la pissarra o veient diferents vegades un vídeo? Crec que tots dos mètodes tenen els seus punts a favor i en contra i que és realment difícil saber què és el millor, ja que cada persona té una forma d’aprenentatge diferent ( uns copiant mil vegades el mateix, altres amb aplicacions pràctiques per aclarir les coses…). Però el que si queda clar és que la ciència avança a passos gegants, i qui millor que els estudiants de ciència per experimentar l’aplicació de les noves tecnologies?

Un grup de científics de diferents parts del món treballen conjuntament a través d’una xarxa d’investigació, anomenada Sinaptic Lead, amb l’objectiu de trobar solucions per les malalties oblidades dels països en desenvolupament. Aquestes enfermetats desperten molt poc interès en les empreses farmacèutiques i els ciutadans afectats d’aquests països no poden permetre’s el luxe de pagar els medicaments actualment coneguts i patentats. Aquests motius van fer que al novembre del 2005  es fundés aquest espai obert a tothom a través de la xarxa.

Snaptic Lead, té una estructura clara: utilitza el model de programació de “codi obert”  que empreses com Linux o Firefox ofereixen per donar lloc a debats en línia sobre un gran número d’experiments, conclusions i fets sobre els quals tothom pot participar o discutir. Aquest sistema pretén ser una forma d’accelerar la ciència, ja que els debats en línia permetran la transferència ràpida de dades i idees. A més a més,  el fet de publicar els experiments en brut pot ajudar a altres científics a no caure en un mateix error a l’hora de dur a terme un experiment semblant.

El fet que totes les dades siguin publicades en aquest espai fa que l’investigador o autor d’aquestes perdi la possibilitat de patentar els seus experiments o descobriments. Però això, segons el fundador, no és un problema, ja que quan es tracta amb les enfermetats oblidades no hi ha res perdre, tal i com ell diu “ mai hi ha hagut res a guanyar”. Com a inconvenient es qüestiona si la reputació dels científics que hi participen puguin perdre reputació quan publiquen els seus experiment en brut, és a dir, tant si han donat un bon resultat com si no.

Tot i així, des de que es va fundar l’associació, el número d’usuaris ha  augmentat considerablement i actualment unes cinc persones s’afegeixen al projecte cada setmana i un nou científic s’incorpora cada mes. Cal deixar clar que encara que siguin de domini públic, les invencions resultants de les col·laboracions dels “codis oberts” poden tenir algunes regles de permisos i llicències relacionades amb la seva utilització.

Serà realment aquesta nova forma de transmissió de la informació capaç de fer avançar més ràpidament la ciència? Tindrem solucions per aquest tipus de malalties? Tal i com alguns prestigiosos professors han dit:   “Els científics tenen habilitats per poder solucionar alguns d’aquests problemes, ara  tenen l’eina que els dóna l’oportunitat de fer-ho directament.”  En aquest punt és on s’han d’aplicar els principis de les persones: prestigi o col·laboració?  Personalment trobo d’admirar que un grup de persones estigui disposada a participar en un projecte tan desinteressat, com per exemple el grup de químics que han creat el Grup de Químics sense fronteres. Si tots poséssim de la nostra part i en comptes de queixar-nos actuéssim, tal i com estan fent tots aquests científics, potser ja existirien els medicaments necessaris per curar malalties desconegudes per a molts com el mulling o la malària.